Si tens bons músculs, carrega't el sac de musclos al muscle

L’etimologia, la part de la lingüística que estudia l’origen i l’evolució de les paraules, és una font inesgotable de curiositats. Parlo de l’etimologia científica, no de la popular, que ens pot arribar a fer creure que un mot com “orxata” és el resultat del comentari que Jaume I va fer –suposadament, és clar– després de tastar la beguda que, a l’entrada de la ciutat de València, li va oferir una noia: “Això és or, xata!” L’etimologia ens ensenya, per exemple, que la paraula “apostasia” prové del grec “αποστασϊα” (desertar, revoltar-se) o que “cultura” ve del llatí “cultura”, derivat de “colere” (cultivar, conrear), que adoptà un sentit metafòric cap a la meitat del segle XVI.

Quan estudiem les paraules des d’aquest punt de vista, ens trobem fenòmens de tota mena. De vegades, una paraula catalana pot tenir orígens diferents segons quin sigui el seu significat. Com a mostra, la paraula “coma”, quan vol dir ‘estat letàrgic d’un malalt’, prové del grec “χώμα” (son profund); quan es refereix a una cabellera, del llatí “coma”, que alhora prové del grec “χόμη”; quan és el signe de puntuació, del grec “χώμμα” (fragment), a través del llatí “comma”; amb el significat de ‘vall poc fonda’, finalment, sembla que prové de les llengues cèltiques.

Però també ens trobem el fenomen invers, és a dir, diverses paraules catalanes que provenen d’un mateix ètim. I és aquí on volia anar a parar.

El mot llatí “musculus”, diminutiu de “mus” (ratolí), és l’origen d’un grup de paraules catalanes que ens porten molts maldecaps, segurament perquè s’assemblen massa: “múscul”, “muscle” i “musclo”. Diuen els entesos que el canvi de sentit entre el llatí i el català és perquè el moviment dels músculs pot recordar el que tindria un ratolí bellugant sota la pell. Sigui com sigui, caldria evitar confusions i tenir clar que els músculs són aquells òrgans carnosos que ens ajuden a moure les diverses parts del cos; els muscles, la part del cos que hi ha a cada banda del cap, entre el coll i el començament del braç; i els musclos, aquell mol·lusc de closca negra que ens mengem amb allioli, a la marinera o, simplement, cuits al vapor. I compte, dels “muscles”, també en podem dir “espatlles”, que no són el mateix que l’”esquena”, la part posterior del cos que va des de la base del coll fins al cul.

Per entendre’ns: de muscles, cadascú en té dos, un a cada banda del cap; de músculs, unes quantes dotzenes repartides per tot el cos; de musclos, en canvi, cadascú se’n fot tants com vol.

Doncs això: cada cosa, al seu lloc... i musclos cada dia.

Josep M. Domènech, juny de 2017