Un dia... crític

I disculpeu el joc de paraules massa fàcil. No l’he pogut evitar. Disculpeu-me, doncs, i deixeu-me'l aprofitar. Recordarem com un dia crític aquell en què van voler reduir al mínim l’ús del diacrític?

Fa setmanes que m’ho pregunten, amb un cert compungiment i gairebé volent consolar-me, ben bé com si m’haguessin tret un ronyó: “I què, els diacrítics?, quin desastre, no?”, em diuen. La meva resposta, després de no més d’un minut de reflexió –no crec que el tema mereixi més que aquest temps–, molt senzilla, només tres mots: innecessari, inútil i innocu. Miraré d’explicar per què ho veig així.

D’entre tots els fenòmens que afecten una llengua, considero que l’ortografia és el menys important. O, potser millor, el menys transcendent. La llengua és el resultat de segles d’història i és el reflex d’una societat, d’unes arrels, d’uns costums, d’una tradició... L’ortografia, en canvi, és només una convenció, un acord per tal que tothom representi per escrit la llengua de la mateixa manera. Segons la meva opinió, tant se val com, mentre tothom ho faci igual.

La batalla per arribar a tenir una ortografia única i acceptada –amb més o menys eufòria– per tothom va ser molt llarga. Durant les últimes dècades del segle XIX i els primers anys del XX, són molts els intents que es van fer en aquest sentit: l’”Ensaig de ortografía catalana” del Consistori dels Jocs Florals (1863), l’”Ortografía” d’Antoni de Bofarull (1864), l’”Ortografía de la lengua catalana” de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1884), la campanya ortogràfica de “L’Avenç” (1890-1892), les “Normes ortogràfiques” de l’Institut d’Estudis Catalans (1913), el “Projecte de ortografía catalana” de Manuel Milà i Fontanals (1915) o l’”Exposició de l’ortografia catalana” publicada dins el Diccionari ortogràfic de Pompeu Fabra (1915). L’any 1932, finalment, es publicaven les “Normes de Castelló”, una adaptació de les Normes de l’Institut a les varietats pròpies del sud del país, que finalment unificaven l’ortografia a tot el domini lingüístic.

Eren millors les unes que les altres? Rotundament, no. Potser n’hi havia de més completes, potser n’hi havia d’incoherents en algun punt, però totes tenien un mateix objectiu: acabar amb el campi-qui-pugui que regnava a l’hora de representar el català en un paper. Deixeu-me fer una comparació, encara que pugui semblar absurda: seria millor que els senyals de trànsit de prohibició fossin de color verd en comptes de vermell? No, l’únic que importa és que tothom els pinti igual.

Per què dic que és innecessària i inútil, la supressió d’una pila de diacrítics? Molt fàcil. Diuen que, fins ara, hi havia uns 150 diacrítics i que, d’ara endavant, només en tindrem poc més d’una dotzena. Pensa realment, la nostra acadèmia, que algú que era incapaç d’escriure un text que no fes mal als ulls canviarà ara pel fet d’estalviar-se quatre accents? Era aquest, el problema de la gent a l’hora d’escriure? Dels diacrítics que utilitzàvem, n’hi ha molt pocs en mots d'ús freqüent. Eren tan extremament complicats de memoritzar? Seguint el raonament acadèmic de simplificar l’ortografia, no podríem eliminar les ‘h’ –com es va fer en el cas de l’italià–, vist que no les pronunciem en cap dialecte? Fet i fotut, un parlant no té per què conèixer l’etimologia d’un mot; segurament, ni tan sols hi té cap interès.

Això sí, en tenim el contrapunt: si, d’una banda, qualifico la mesura d’innecessària i inútil, de l’altra la veig absolutament innòcua. Fa cap mal, a la llengua, eliminar-ne uns quants accents? Cap ni un. Hi veig cap problema? Cap ni un, tampoc, més enllà d’haver de revisar una pila de llibres i diccionaris. De fet, això tampoc no ens farà cap mal, al gremi. Al capdavall, no és l’ortografia, la que empobreix o enriqueix la llengua.

La llengua catalana no la liquidarem pel fet de posar-hi uns quants accents de més o de menys, segur que no. Morirà quan haguem deixat d’utilitzar-ne la sintaxi, la fraseologia, la fonètica o el lèxic més genuïns. És a dir, la llengua catalana morirà quan hagi deixat de ser això, catalana.

En definitiva, no em preocupa gens que algú pregunti si “l’ós té un os”, si “l’os té un òs”, si “l’ós té un òs” o si “l’os té un os”. El que m’amoïna és que la resposta sigui aquesta: “Sí, té un”.

Josep M. Domènech, maig de 2017